Gènere i sexualitats

SUFRAGI FEMENÍ

A 85 anys de cometre el "pecat mortal" de votar per primera vegada a Espanya, les dones seguim lluitant

"Mi pecado mortal. El voto femenino y yo", així es titulava el llibre de Clara Campoamor per relatar els fets de fa 85 anys, quan el 19 de novembre 1933, durant la Segona República, les dones van votar per primera vegada. La nostra lluita continua contra un Règim capitalista i patriarcal.

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

Martes 20 de noviembre | 11:06

Fa 85 anys les dones van cometre el "pecat mortal" de votar per primera vegada a Espanya. Avui seguim lluitant contra les múltiples opressions d’un Règim capitalista i patriarcal sostingut per una monarquia parlamentària que roba cada vegada més drets a les dones, a la joventut i a la classe treballadora.

Avui podem votar, sí. I tenim moltes "lleis d’igualtat" i drets conquistats amb la nostra lluita com el dret al divorci o a l’avortament. I ja no cal demanar permís per treballar o tenir un compte bancari.

Però ha passat gairebé un segle i hem de seguir als carrers perquè no ens matin, contra la violència masclista que legitimen les institucions com la justícia patriarcal i capitalista que deixa lliures a violadors, a polítics corruptes i caçadors d’elefants. I també contra la precarietat laboral, la bretxa salarial i l’assetjament patronal. El racisme i les lleis d’estrangeria.

I a més, les dones seguim lluitant pel dret a decidir la forma d’Estat i pel dret a decidir-ho tot. Precisament aquest dilluns 19 de novembre de 2018, a 85 anys d’haver votat per primera vegada, dones de diferents plataformes que impulsen consultes sobre la Monarquia declaraven en una roda de premsa el seu reclam pel dret a decidir.

Les dones també qüestionem a aquest Règim capitalista i patriarcal, hereu de l’Estat franquista. El mateix que va portar a les nostres àvies o mares al terror d’una dictadura sota la qual es retrocediria a segles passats quant als drets de la dona.

Reproduïm un article a propòsit d’aquest aniversari tan important per a les dones. I recordar que per avançar en els nostres drets, mai hem demanat res a ningú, sinó que ho exigim amb la nostra lluita.

A 85 anys del vot femení a Espanya, el "pecat mortal" de les dones

A Espanya, les estructures polítiques del segle XIX i XX eren limitades per al desenvolupament de moviments sufragistes de dones tal i com es va donar a Anglaterra per exemple, enfront del lent desenvolupament de les estructures socials i econòmiques en l’Espanya del segle XIX.

La desintegració de l’Antic Règim i de la monarquia absoluta va donar pas a la consolidació d’un nou sistema constitucional liberal a partir dels anys 30. La fragilitat de l’Estat liberal i el profund conservadorisme dels règims polítics al llarg del segle XIX es va traslladar al caràcter profundament conservador respecte a les dones, amb un pes de l’Església Catòlica molt fort.

D’aquesta manera, l’estructura política de finals del segle XIX va ser poc propicia per al desenvolupament del feminisme liberal polític basat en el sufragi i els drets polítics individuals, tal com havia sorgit a Gran Bretanya o EUA on es desenvolupaven uns processos de secularització més profunds. Almenys fins a la Segona República el 1931.

Primeres ruptures amb els models de ’La perfecta casada’ i ’l’Àngel de la llar

“La perfecta casada” i l’“Àngel de la llar” era el model femení que s’imposava a finals del segle XIX i començaments del XX. El discurs de la domesticitat, exemplificat en el famós fullet publicat en 1886 de la col·lecció “Biblioteca per a Senyoretes” que descrivia les obligacions de les dones de la llar, tant al govern de l’economia com en el rol moral de les dones.

Acompanyaven aquestes instruccions els famosos arguments del doctor endocrinòleg Gregorio Marañón, que en 1920 van aconseguir un consens notable en la societat espanyola després de la seva teoria de “la diferenciació i el caràcter complementari dels sexes”, que encara que sostenia que les dones no eren inferiors, sí eren diferents en els seus trets psicològics i biològics: la raó, la lògica, la reflexió, la capacitat analítica i intel·lectual i la creativitat eren característiques biològiques de l’home. La sensibilitat, sentimentalitat, afectivitat, intuïció, passivitat i abnegació eren de la dona. És a dir, unes característiques biològiques que determinaven i reforçaven el rol d’exclusivitat domèstica de les dones.

Contra aquest discurs, van haver-hi veus de dones com Concepción Arenal, reformista liberal; Lucía Sánchez Saornil, telefonista, poeta i anarquista- després fundadora de Dones Lliures en 1936; María Cambrils, socialista que es va enfrontar directament a Marañón. Van ser veus fortes però marginades, excepcionals, davant una societat en la que el discurs dominant de la domesticitat estava molt estès. Malgrat això van passar a la història com a pioneres de la lluita pels drets de les dones.

Es partia molt de darrere per emprendre aquesta lluita. Per exemple, el Codis Civil i Penal establien clarament la subordinació femenina per a la dona casada. Segons la llei l’autoritat del marit havia d’obeir-se automàticament, rebent càstigs si no ho feia. Desobeir o insultar implicava ser castigades amb la presó, mentre el marit només era castigat si la maltractava. Un feminicidi era castigat amb el desterrament a una distància mínima de 25km, durant un període d’entre 6 mesos a 6 anys. Si les ferides eren lleus, no hi havia càstig. Per a les dones, els parricidis es castigaven amb la cadena perpètua. El considerat adulteri tenia connotacions diferents, de 2 a 6 anys de presó per a la dona. Res per a l’home ja que no era consideat adulteri, tret que tingués una altra concubina en la llar conjugal (Mary Nash, Rojas).

Això es va mantenir fins a la Segona República, encara que amb desigualtats regionals sent Catalunya la més avançada. Però fins i tot en aquest període la Nova Llei de Contractes Laborals de novembre de 1931, l’home mantenia el control del salari de la dona i el que va canviar va ser que la dona podria exercir el control però amb autorització del marit.

Respecte a l’educació, el lent avanç en l’àmbit escolar i cultural de les dones constituïa un altre factor decisiu en la qüestió de gènere; diferent als Estats liberals a Europa Occidental on es va expandir l’educació pública com a mitjà de propagació de la cultura burgesa i consolidació dels règims liberals.

A Espanya, el 1860 el 86% de la població femenina era analfabeta i al començament del segle XX s’havia reduït a un 71% en contrast amb el 55,57% d’analfabets masculins. Només el 25% de les dones sabia llegir i escriure. Cap a 1930, les xifres es modificaven d’un 47,5% les dones i el 36% per als homes. Contra això, el moviment obrer va desenvolupar estratègies alternatives de renovació pedagògica i educació popular en ateneus i centres culturals de socialistes i anarquistes.

En quan al món del treball, existia una gran segregació laboral i discriminació de la dona. I sobretot, una enorme hostilitat cap al treball remunerat femení i l’entrada de les dones al treball. El culte a la domesticitat propagat sobretot per l’Església catòlica, reforçava el discurs de la dependència econòmica de la dona com a element vital per exercir el seu rol en la llar: la “dona assalariada” era un símbol de la degradació masculina.

La conquesta del dret al vot femení

A les eleccions generals del 19 de novembre 1933 durant la Segona República, 6.800.000 dones van poder votar per primera vegada. Aquestes havien estat les segones eleccions generals de la República proclamada el 14 d’abril de 1931. Al juny del mateix any havien transcorregut les primeres eleccions, convocades després de l’aprovació de la Constitució de la República al Congrés dels Diputats el 9 de desembre d’aquest mateix any, en les quals les dones no podien votar.

El dret al vot va ser una conquesta de les pròpies dones que, mentre lluitaven pel sufragi femení, anaven avançant en altres drets. Va ser Clara Campoamor qui va lluitar en solitari com a dona parlamentària i contra el seu propi partit. La vivència del que va ser un gran debat al parlament amb altres dones diputades, va ser recollida per Campoamor en el seu llibre "El meu pecat mortal. El vot femení i jo" (1935).

A les eleccions de juny de 1931 van ser triades dues dones diputades d’un total de 465 diputats: Clara Campoamor (Partit Radical) i Victoria Kent (Esquerra Republicana). En el mes de desembre va ingressar a les Corts Margarita Nelken (Partit Socialista).

Però de les tres, va sobresortir una solitària encara que vigorosa veu, defensora dels drets de la dona i del sufragi femení: Clara Campoamor (Madrid 1988- Lausanne 1973), costurera, empleada de telègrafs, advocada (interessada per la situació jurídica de les dones) i periodista. Fundadora de la Unió Republicana Femenina en 1931, una organització sufragista que plantejava “la defensa i protecció dels drets polítics, jurídics i socials de la dona” (Mary Nash, 2014).

Com a diputada radical i membre de la comissió parlamentària, va debatre contra el projecte presentat per una comissió parlamentària, presidida per l’advocat socialista Luis Jiménez de Asúa. En aquest projecte del 27 d’agost de 1931, respecte al sufragi femení deia: “No podran ser fonament de privilegi jurídic: el naixement, la classe social, la riquesa, les idees polítiques i les creences religioses. Es reconeix en principi la igualtat de drets dels dos sexes.”

Campoamor va protestar perquè només es reconeixia “en principi” la igualtat de drets. I després d’una dura batalla en solitari, en contra del seu propi partit, va aconseguir finalment que s’incorporés l’esmena següent: “No podran ser fonament de privilegi jurídic: la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques, ni les creences religioses. L’Estat no reconeix distincions o títols nobiliaris (art. 25).

Però el debat no va quedar entre esmenes jurídiques. El que s’estava qüestionant era tot un sistema de valors ideològics i polítics sobre el rol social de la dona, molts d’ells sostinguts amb arguments biològics i esencialistes arrelats durant segles.

Així ho va plantejar un dels representants parlamentaris, el doctor Novoa Santos de la Federació Republicana Gallega, qui parlava de la incapacitat natural femenina i de l’’histerisme’ com a component essencial del seu caràcter: “l’histerisme no és una malaltia, és la pròpia estructura de la dona” (Nash, 1995). Motiu pel qual la dona, dominada pels sentiments i no per la raó i l’esperit crític, no estaria apta per exercir el dret a vot.

Un altre dels arguments més adoptats per totes les forces parlamentàries, de caràcter polític, era que la dona es trobava influenciada per l’Església i per tant el seu vot anava a favor de les forces de la dreta conservadora contràries a la República. Van ser els republicans d’esquerra, radicals i radicals-socialistes els que més es van oposar.

Després dels debats a les Corts, les dones de l’Associació Nacional de Dones Espanyoles (ANME), —una organització molt combativa per a l’època que defensava els drets socials i professionals de les dones, contra la violència de gènere, l’Església Catòlica i va acabar lluitant pel sufragi femení—, es van enfrontar als parlamentaris i distribuïen pamflets exigint el sufragi femení.

Mentre Campoamor defensava decididament el sufragi femení, l’advocada Victoria Kent (Partit Radical Socialista) s’oposava argumentant que no era per la ’capacitat’ de la dona, sinó d’oportunitat per a la República i proposava ajornar el vot femení per a quan les dones poguessin valorar la necessitat de construir una República, dient: “Ho demano perquè no és que amb això minvi gens ni mica la capacitat de la dona; no, senyors diputats, no és qüestió de capacitat, és qüestió d’oportunitat per a la República. Si les dones espanyoles fossin totes obreres, si les dones espanyoles haguessin travessat ja un període universitari i estiguessin alliberades en la seva consciència, jo m’aixecaria avui enfront de tota la Càmera per demanar el vot femení”.

El mateix va plantejar la socialista Margarita Nelken, més tard diputada per Badajoz, qui va justificar l’ajornament del vot femení en el seu llibre “La dona davant les Corts Constituents”, publicat en 1931, en el qual plantejava que les dones no estaven preparades per votar en estar influenciades per forces conservadores i eclesiàstiques.

Campoamor, en solitari, responia que la dona havia demostrat sentit de la responsabilitat social, que només aquells que creguessin que les dones no eren éssers humans podien negar-los la igualtat de drets amb els homes. Així responia a Kent: “En parlar de les dones obreres i universitàries s’ignora a totes les que no pertanyen a una classe ni a una altra? No sofreixen aquestes com les altres les conseqüències de la legislació? No recau sobre elles tota la conseqüència de la legislació que s’elabora aquí per als dos sexes, però solament dirigida i matisada per un? Com pot dir-se que la dona no ha lluitat i que necessita una època, llargs anys de República, per demostrar la seva capacitat?”.

També va advertir als diputats de les conseqüències de defraudar les esperances que les dones havien posat en la República. Així es va enfrontar a les dones parlamentàries i al seu propi partit: “Jo, senyors diputats, em sento ciutadana abans que dona i considero que seria un error polític deixar a la dona al marge d’aquest dret, a la dona que espera i confia en vosaltres… No cometeu, senyors diputats, aquest error polític de gravíssimes conseqüències.”

Finalment, va ser aprovat per 161 vots a favor i 121 en contra, l’article 34º que establia l’equiparació de drets electorals per als ciutadans d’un i un altre sexe majors de vint-i-tres anys.

Per primera vegada en la història d’Espanya les dones havien aconseguit el dret al sufragi femení. També altres drets com el del divorci o l’article 40 contra la discriminació en llocs oficials. L’article 46 declarava que regularia els casos de malaltia, accident, atur forçós, vellesa, invalidesa i mort; el treball de les dones i dels joves i especialment la protecció a la maternitat; la jornada de treball i el salari mínim i familiar, etc.

No obstant això, aquests avanços van ser efímers. Després de la derrota la de revolució espanyola i el nou Estat Franquista imposat l’1 d’abril de 1939 es retrocediria a segles passats quant als drets de la dona.







Temas relacionados

Història   /    Republicanisme   /    Emancipació de la dona   /    Segona República   /    Vot femení   /    Gènere i sexualitats   /    En Català   /    Cultura

Comentarios

DEJAR COMENTARIO