Marx i Engels, dos revolucionaris

El Manifest Comunista no és solament una gran obra literària sinó un document teòric, programàtic i estratègic amb el qual Marx i Engels es proposaven contribuir a armar a la classe obrera que, per aquella època començava a mostrar el seu ímpetu revolucionari. Per a tots dos no es tractava solament d’entendre la realitat sinó també de transformar-la de forma revolucionària.

Quan van escriure el Manifest, Marx i Engels tenien respectivament 29 i 27 anys i estaven exiliats a Bèlgica. Dirigien una organització internacional: “La Lliga dels Comunistes”. El Manifest va ser una resolució encomanada per la Lliga als dos joves revolucionaris. Per això es diu “Manifest del Partit Comunista”.

Federico Engels va ser el que va elaborar el primer esborrany del llibre, el qual es coneix com a Principis del Comunisme. Sense ànim de comparar, sent la versió final sens dubte la millor, el primer esborrany conté parts magníficament plantejades i dialogades que sense quedar en la versió definitiva valen la pena ser llegides.

A finals de 1847, Europa travessava una profunda crisi econòmica que va portar tremendes privacions i sofriments als treballadors i camperols. La situació era insostenible, semblava que tot anava a explotar. El temor al “comunisme” era palès entre les classes dominants. Quan el Manifest diu “un fantasma recorre Europa, el fantasma del comunisme”, era una realitat.

Tres dies després de la seva publicació, els obrers de París van aixecar barricades per tota la ciutat, provocant la caiguda del regnat de l’aristocràcia financera de Luis Felipe de Orleáns i la proclamació de la Segona República. En les setmanes següents la revolució es va estendre per Europa. Els governs reaccionaris eren obligats a dimitir o eren tombats per la mobilització popular.

El Manifest no va arribar a influenciar els esdeveniments però va anticipar i va explicar la nova època històrica. El proletariat francès, malgrat la seva derrota, va mostrar per primera vegada la irrupció de la classe obrera com a subjecte revolucionari.

Marx i Engels van intervenir directament en aquests processos en territori alemany sent perseguits per l’Estat. Marx va ser expulsat de Prússia. Engels, amb 29 anys, es convertiria en dirigent d’una de les milícies que lluitarien fins al final a la regió del Palatinado. D’aquí li quedaria el sobrenom de "general” i el seu interès pels assumptes militars.

La història com a història de la lluita de classes

Com a punt de partida, el Manifest planteja una tesi que no solament cobrarà un gran valor teòric sinó que marcarà l’acció de milions de treballadors a tot el món des del primer moment: “la història de la humanitat [quan aconsegueix un determinat nivell de desenvolupament] és la història de la lluita de classes”. El concepte de lluita de classes ja estava present en historiadors francesos anteriors, en teòrics com Saint Simon. Però Marx i Engels precisen el concepte per a l’anàlisi de la lluita de classes sota les condicions específicament capitalistes, on els protagonistes fonamentals d’aquesta lluita són la classe obrera i la burgesia, la qual cosa no implica que siguin les úniques classes, per descomptat. Per als autors del Manifest aquest antagonisme és irreconciliable.

No és llavors l’enteniment entre les classes, la cerca del “benestar comú” com proposen tot tipus de reformadors, o determinats valors “eterns”, els que mouen la història sinó el conflicte entre classes amb interessos materials contraposats. La teoria de la lluita de classes s’oposa així a la teoria de la conciliació entre les classes en totes les seves variants.

L’explotació com a fonament del sistema capitalista

“La classe dels obrers moderns -diu el Manifest- tan sol pot viure a condició de trobar treball i tan sol poden trobar treball a condició que aquest acreixi el capital.” Els obrers estan “obligats a vendre’s un a un com a peces, són una mercaderia com qualsevol altre article de comerç…”. D’aquesta forma Marx i Engels començaran a develar el fonament del sistema capitalista basat en l’explotació dels treballadors.

No obstant això, no serà sinó fins a anys després de publicat el Manifest que Marx plantejarà explícitament que l’obrer no es ven a si mateix (no és ell mateix una mercaderia), ni tampoc el seu treball (el que produeix) sinó que ven la seva “força de treball” (la seva capacitat de posar en moviment els seus músculs, nervis i cervell). D’aquesta forma l’obrer li ven la seva força de treball al capitalista que la combina amb maquines i matèries primeres, posant-la a treballar, per exemple, per una jornada de 8 hores. Amb una part del seu treball, suposem 4 hores, l’obrer reposa el que el capitalista gasta en el seu salari. Però l’obrer ven el seu treball per una jornada completa amb la qual cosa està obligat a seguir treballant. Aquestes hores treballades per sobre de la quantitat necessària per reposar el seu salari, Marx les va anomenar plusvàlua. Es tracta de temps de treball que el capitalista roba al treballador i que constitueix l’única font de guanys dels capitalistes.

El comunisme: moviment real i programa

Marx i Engels assenyalen en el Manifest que "Les proposicions teòriques comunistes no responen a idees ni a principis descoberts per cap redemptor de la humanitat; són expressió al contrari de condicions materials d’una lluita de classes real i vívida, d’un moviment històric que s’està desenvolupant a la vista de tots…” És a dir, el comunisme no és només una idea sinó un “moviment real” que s’expressa en la lluita constant de la classe treballadora per alliberar-se de la imposició del treball. Des de “robar-li” minuts al patró i a la màquina, des de les lluites històriques per la reducció de la jornada laboral o el control obrer fins als grans processos revolucionaris on la classe obrera lluita pel poder.

El comunisme també és un programa, un objectiu a conquerir: una societat sense classes socials, sense Estat, sense explotació i sense opressió. Té bases materials profundes en el desenvolupament de les forces productives (maquinàries, organització del treball, destresa dels obrers, etc.) sota el capitalisme. A condició de posar els enormes avenços de la ciència i de la tècnica al servei de les necessitats socials i no del guany. D’aquesta forma serà possible disminuir el temps que cada individu dedica al treball i que les persones puguin dedicar les seves energies a l’oci creatiu (la ciència, l’art i la cultura) i desplegar així totes les capacitats humanes.

Una estratègia conscient

El comunisme és llavors dues coses: un “moviment real” que es desenvolupa “a la vista de tots”, i un objectiu, el d’una nova societat comunista conformada per productors lliures associats. Però l’antagonisme que s’expressa en la lluita de la classe treballadora per alliberar-se del treball com a imposició no porta automàticament a la conquesta del comunisme. Per a això és necessària una organització política amb l’estratègia conscient de la revolució social. Un partit revolucionari que lluiti pel poder dels treballadors com a condició per avançar cap al comunisme. Per això Marx i Engels no es van dedicar a la militància en general sinó a la militància revolucionària.

Al segle XX el paper de l’avantguarda comunista serà encara més important. El sorgiment de l’imperialisme com a nova etapa del capitalisme va donar noves bases materials per als sectors conciliadors amb la burgesia dins del moviment obrer. Va sorgir una “aristocràcia obrera” als països que oprimien a altres nacions i es va desenvolupar extensament una burocràcia. Lenin, dirigent de la Revolució Russa de 1917, va desenvolupar aquesta qüestió plantejant la necessitat de conformar partits revolucionaris de la classe obrera, independents política i organitzativament d’aquelles corrents reformistes i també de les “centristes” que oscil·len entre els reformistes i els revolucionaris.

Què caracteritza als comunistes?

Per a Marx i Engels, els comunistes “no tenen interessos propis que es distingeixin dels interessos generals del proletariat”. El que distingeix als comunistes dins del “moviment real”, diu el Manifest, és que defensen “els interessos comuns i peculiars de tot el proletariat, independents de la seva nacionalitat”; que “mantenen sempre l’interès del moviment enfocat en el seu conjunt”; que són “pràcticament, la part més decidida” i “teòricament, porten d’avantatge a les grans masses del proletariat la seva clara visió de les condicions, els rumbs i els resultats generals al fet que ha d’abocar-se el moviment proletari”.

És a dir, a més de la seva teoria i el seu programa revolucionari, per a Marx i Engels els comunistes es distingeixen per la seva acció, per ser els “més decidits” en la lluita de classes. Estant a l’avantguarda dels combats reals i quotidians els comunistes podem forjar un partit capaç de conquistar la direcció del “moviment real” per a una estratègia i un programa revolucionari de conquesta del poder dels treballadors com a pas indispensable en la lluita pel comunisme.

D’altra banda, un punt fonamental que distingeix als comunistes per al Manifest és l’internacionalisme, el defensar els interessos comuns de la classe obrera “independentment de la seva nacionalitat”. Aquesta concepció tenia bases profundes en Marx i Engels, eren conscients del caràcter mundial de les forces productives i de la classe obrera mateixa, que posseeix interessos comuns per sobre de les fronteres i les divisions que li imposa la burgesia. Al seu torn, sabien que la burgesia compte, per això mateix, amb les seves pròpies institucions al servei de mantenir l’opressió dels pobles.

Marx i Engels participarien en 1864 de la fundació de l’Associació Internacional de Treballadors, coneguda també com la Primera Internacional. Després en 1889, Engels (Marx ja havia mort) funda la Segona Internacional. El segle XX no faria més que confirmar el plantejament del Manifest, la importància de l’internacionalisme i la impossibilitat de construir “el socialisme en un sol país."