Joventut

HISTÒRIA I DEBAT

A 10 anys de les mobilitzacions anti-Bolonya, balanç i perspectives (I)

En el curs 2008-2009 milers d'estudiants es mobilitzaven en tot l'Estat contra el Pla Bolonya. En aquest article analitzem el desenvolupament d'aquesta experiència a Saragossa. Una aportació al balanç i les lliçons d'una lluita que ha determinat el present.

Carlos Muro

Zaragoza | @muro_87

Miércoles 9 de enero | 15:37

Mobilització contra el Pla Bolonya a Saragossa, any 2009.

Lliçons del “Acte 1” de la resposta juvenil a la crisi capitalista

Han passat deu anys des que els estudiants vam fer front al Procés de Bolonya, amb els crits de milers d’estudiants que sortim als carrers en tot l’Estat espanyol actuant com a caixa de ressonància del malestar de tota la joventut, de bona part de les i els treballadors, i fins i tot de les classes mitjanes que veien un futur fosc.

Les manifestacions, ocupacions o assemblees van significar el rebuig a un sistema educatiu caduc, elitista i competitiu, però també al futur sense perspectives en acabar els estudis. Les primeres mobilitzacions van començar el 15 de febrer de 2008 a Catalunya, mitjançant una vaga general de tot l’ensenyament contra la LEC i Bolonya, amb una manifestació de prop de 60.000 persones. El 4 de març es produïa l’ocupació de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i el bloqueig del Rectorat el 18 d’abril; pels quals l’equip rectoral va sancionar a 28 estudiants.

Aquestes protestes van permetre al seu torn una reactivació del moviment estudiantil de petits focus d’algunes zones de l’Estat espanyol –com València o Madrid -. Mentre que en les universitats de Barcelona s’iniciava un procés de coordinació d’assemblees de diverses facultats que van aglutinar, al principi, a una part de l’avantguarda estudiantil i dels corrents polítics.

Va ser al setembre de 2008 quan la situació política, econòmica i social va donar un gir de 180 graus, ja que el 15 d’aquest mateix mes va fer fallida Lehman Brothers. El sistema capitalista mundial es va trobar en la pitjor crisi des de la Gran Depressió de 1930. Cada dia que passava, cada hora, se sumaven més dades i indicadors que assenyalaven l’enorme gravetat de la crisi.

Les aules vibraven cada vegada més fortes com a conseqüència del creixent empipament estudiantil pel xoc de la crisi i l’aplicació de Bolonya. A Saragossa es va impulsar l’Assemblea Contra la Privatització de la Universitat (ACPU) des dels primers mesos de 2008 en la qual participaven corrents estudiantils com SEI, PCE (integrants actualment en CEP), PCPE (integrants actualment en el Front d’Estudiants), ASSI, membres del PSOE, així com afiliats solts de la CNT.

La joventut en peus de guerra i les vagues d’estudiants de novembre

Les vagues en tot l’Estat i, a Saragossa en particular, es van donar el 13 de novembre i van confirmar que els campus i instituts de tot l’Estat continuaven sent un “focus rebel”. Milers d’estudiants van sortir als carrers contra la privatització de l’educació, amb més de mil estudiants de secundària i universitat marxant en la capital aragonesa fins al rectorat de la universitat.

El cansament i les repercussions de la crisi capitalista es feien notar en la joventut, moment en el qual, des del SEI, marxamos cridant: “a tots els estudiants a participar en els organismes de lluita que es vagin creant, com l’Assemblea Contra la Privatització de la Universitat (ACPU). Aquests organismes han de buscar massificar-se, estenent-se a totes les facultats, formant coordinadores” i dotar-se d’un funcionament democràtic i de base, que permetés la discussió lliure i la participació de qualsevol tendència (ja sigui organitzacions socials, polítiques o individus independents) dins del marc comú de lluitar contra Bolonya. Els estudiants que hem redactat aquest manifest participem en la ACPU”. Ara bé, al mateix temps cridàvem al fet que aquesta mobilització estudiantil no es deslligués de la lluita contra la crisi capitalista i el règim polític, unint una amb l’altra –a diferència del que opinaven la resta de col·lectius-.

El 20 de novembre la Coordinadora d’Assemblees d’Estudiants (CAU) i el Sindicatd’Estudiants del Països Catalans (SEPC) a Catalunya van convocar una multitudinària manifestació que va acabar reprimida pels Mossos d’Esquadra. Els responsables d’aquest fet van ser el “tripartit” format pel PSC, ERC i EUiA-IC (IU-PCE), copejant als manifestants quan tractaven de marxar per les Rambles. La mà dura contra el moviment estudiantil mostrava el nerviosisme que començava a condir entre la burocràcia acadèmica i el mateix Govern, però aquesta vegada de la pota esquerra del règim. Uns actes que no van ser condemnats pel Partit Comunista d’Aragó que participava en les assemblees.

A Madrid les retallades pressupostàries d’Esperanza Aguirre van provocar que el 10 de desembre els treballadors universitaris convoquessin una vaga general, la qual cosa podia ser el principi d’una unitat obrer-estudiantil que enfortís el moviment. Les mobilitzacions s’estenien, les assemblees es massificaven i el cabreig arribava a Europa.

Un atipament que recorre Europa, un exemple per a lluitar

Entre novembre i desembre la joventut a nivell europeu també entrava en escena. A França, els universitaris van prendre facultats i es van mobilitzar, juntament amb professors, enfrontant-se a la política educativa de Sarkozy al servei de les grans empreses. A Grècia, l’assassinat d’un adolescent per la policia va deslligar la ira de milers de joves que van sortir al carrer, van ocupar escoles i universitats, confluint amb els treballadors en una vaga general contra el govern. A Itàlia, al desembre del 2008, els universitaris romans van efectuar un massiu atur de professors i estudiants contra la reforma inspirada en el Pla Bolonya. Al Regne Unit, uns 30.000 joves van marxar contra l’OTAN i el cim del G-20.

Amb aquesta “olla de pressió” internacional i estatal, l’expresident Rodríguez Zapatero temia a la seva pròpia “generació 700”, com es coneixia a la joventut grega, en referència als miserables 700 euros que componia el salari comú d’una o un jove treballador. En aquest moment, la taxa de desocupació juvenil espanyol ja superava el 20% i la situació de precarietat augmentava dràsticament. El brou de cultiu de la rebel·lió grega no era una particularitat hel·lena, veritablement en aquest moment feia témer al govern espanyol i a la patronal.

El moviment a Grècia va suscitar la simpatia de gran part de l’activisme a l’Estat espanyol, que s’adonava que el camí passa per l’exemple hel·lè. L’heroica lluita dels estudiants grecs l’any 2006, aliats amb els treballadors públics, era vista com un exemple a seguir. Els actes de solidaritat no es van fer esperar i n’hi va haver en gairebé totes les ciutats; alguns d’ells van acabar amb durs enfrontaments amb la policia, deixant com a resultat nou detinguts a Madrid i tres a Barcelona.

Tancament en Interfacultats: potencialitats i límits per a expandir l’autoorganització de l’estudiantat

Seguint el “model grec” i després de la reeixida jornada de vaga del 13 de novembre, un procés de tancaments en facultats es va estendre per nombroses universitats. Barcelona, Madrid i València van ser, sens dubte, l’avantguarda, amb gairebé tots els centres amb assemblees i tancaments (indefinits o puntuals). El seu exemple va condir i com una taca d’oli el fantasma anti-Bolonya es va estendre llavors per Sevilla, Alacant, Castelló, Girona, Lleida, Murcia, Màlaga, Granada, Cadis, Cuenca o Burgos.

Saragossa no es va quedar enrere i en el 9 de desembre es va iniciar un tancament indefinit en l’edifici de Interfacultats del campus San Francisco, promogut per la ACPU i amb la participació de 60 i 80 estudiants. Aquesta acció va despertar gran simpatia entre els estudiants i va servir per a donar a conèixer “la veritable cara de Bolonya”, en contra de la idea propagada per la casta universitària.

El tancament, tal com ho enteníem els i les companyes del SEI, era una tàctica temporal que permetia consolidar les reeixides mobilitzacions. D’aquesta manera, concentrar-se en un punt a manera d’una petita “caserna general”, podia permetre llançar la línia d’organitzar ràpidament assemblees en facultats, classes i instituts coordinant-se entre si.

A aquest efecte, el SEI explicava en totes les assemblees de la ACPU, “cinc propostes per a construir un fort moviment estudiantil massiu, democràtic i de base”:

En primer lloc, es va plantejar la necessitat d’aixecar un moviment des de les facultats i instituts, organitzat en assemblees per cada centre educatiu (universitat i secundària) amb dret a vot i coordinades entre si. A més, s’havien de trobar les millors modalitats, els millors “horaris d’assemblees”, perquè els estudiants poguessin fer sentir la seva veu i participar activament com a subjectes en la lluita.

En segon lloc, es va proposar avançar en la creació d’una Coordinadora Estatal d’Assemblees, conformada per delegats donats el mandat i revocables, que fossin triats en les assemblees de tot l’Estat en funció de la seva grandària.

En tercer lloc, es va defensar que en les assemblees havia d’haver-hi la màxima llibertat de tendències dels diferents col·lectius socials o polítics, on qualsevol pogués opinar i obrir una discussió. I que les discussions havien de resoldre’s amb el debat i amb la votació quan les posicions no fos possible consensuar-les.

En quart lloc, aquelles posicions minoritàries haurien de ser respectades, permetent-los fins i tot que es poguessin expressar públicament com una part del moviment.

En cinquè lloc, enteníem el recel que podia sorgir entre molts joves cap als “sindicats” i “partits”. L’historial de traïcions de les direccions sindicals o el paper que juguen alguns partits que es reclamen d’esquerres com a pota esquerra d’aquest Règim és el fons d’aquest sentiment. Nosaltres i nosaltres denunciem a aquelles agrupacions lligades al Govern o “sòcies” d’ell com el PSOE, IU-PCE o la burocràcia sindical i crèiem que calia combatre-les políticament i no en forma autoritària expulsant-les d’un front únic.

Crèiem, per tant, que les organitzacions sindicals, socials o polítiques que volguessin sumar-se i donar suport a la lluita podien fer-ho, però sempre respectant i assumint les decisions preses democràticament en les assemblees. I per a amplificar encara més el moviment anti-Bolonya, manteníem que era fonamental la unitat entre els estudiants i la classe treballadora, seguint l’exemple grec. Era una qüestió de molta importància per a pegar un salt en la lluita contra Bolonya i trobar d’aquesta manera un aliat estratègic a l’estil del maig del 68. Al mateix temps, denunciàvem que la crisi històrica del capitalisme, que feia tan sols tres mesos que havia esclatat, havia de servir per a denunciar els patiments de la joventut, de la classe obrera i dels sectors populars.

Aquesta posició del SEI no era compartida per la resta dels col·lectius, que consideraven el tancament “com una fi en si mateix”, negant-se a estendre la “marca ACPU” mitjançant assemblees de classe, facultats i instituts per a tractar de constituir una coordinadora amb delegades revocables en qualsevol moment per votació. Aquesta diferència tàctica era de summa importància per al propi enfortiment de els estudiants ja que, insistíem en el problema que podia comportar seguir aïllats en el tancament de la resta de els estudiants deixant espai i temps a la casta universitària i al govern per a fer una campanya a favor de Bolonya.

Amb aquesta perspectiva ens proposàvem aquests punts, per a contribuir a la calor de la lluita; desgraciadament la resta dels col·lectius participants en la ACPU s’oposaven tallantment a aquests. Es va arribar a la situació que se’ns va negar autoritàriament el dret a expressar aquestes posicions, fins i tot al fet que qualsevol col·lectiu social o polític parlés com a organització, prohibint la diversitat d’opinions.

Al mateix temps que aquests debats es donaven a Saragossa es proposava la primera trobada estatal d’Assemblees anti-Bolonya a València per als dies 13 i 14 de desembre. Una gran oportunitat per a discutir com massificar i coordinar el moviment en tot l’Estat. Lamentablement, el 12 de desembre en una assemblea a altes hores de la nit i sense tot just gent, tots els col·lectius de Saragossa -amb l’honrosa excepció del SEI- es van negar a participar d’aquesta important trobada.

Per aquesta opinió plantejada, pels sis punts que citàvem abans i per acudir com a col·lectiu es va decidir autoritàriament expulsar als militants del Sindicat d’Estudiants d’Esquerres i a un membre d’Esquerra Anticapitalista. D’aquesta manera, col·lectius com a CEP, PCE, PCPE o ASSI resolien les diferències polítiques mitjançant les expulsions, en comptes de la lliure expressió política d’individus o col·lectius, i davant qualsevol diferència no resolta per consens la resolució per votació.

En un comunicat publicat pel SEI amb el títol “Contra les expulsions. Per un moviment anti-Bolonya democràtic i de base”, s’emfatitzava que “un moviment democràtic resol les discussions i diferències a través del debat i la votació, i no mitjançant mesures com a expulsions o altres similars, com a mentides o calúmnies com l’afirmació que CGT estava a favor de Bolonya” o fins i tot rebutjant el suport de partits com IU. La defensa de la democràcia de les assemblees i la plena llibertat de tendències en el debat i la intervenció comuna és sens dubte una lliçó fonamental del moviment.

Pla Bolonya: una contra-reforma impossible de reformar

El Pla Bolonya era i és una contra-reforma educativa sense cap possibilitat de “reforma”. Aquesta és una altra de les grans lliçons del moviment estudiantil anti-Bolonya. El discurs sobre “canviar la forma de fer classes”, “fer una educació més teòric-pràctica”, etc., era només un fals embolcall. Altres reformes educatives han estat presentades d’una manera similar (des de la LOGSE fins a la Llei de Qualitat del PP), però a l’hora de la veritat tots aquests “bons propòsits” mai són posats en pràctica, alguna cosa d’altra banda, impossible sense una forta pujada del finançament públic.

És per això pel que no podíem estar d’acord tampoc amb les peticions de dialogo que expressaven les organitzacions a Saragossa i unes altres a nivell estatal. Sigui amb el Govern o amb els rectors, la sortida dialogada al conflicte portava inevitablement a acabar negociant Bolonya. La ACPU en el seu comunicat a 50 dies del tancament en Interfacultats deia: “És aquesta situació la que exigeix que es produeixi un diàleg que considerem no seria just fins que no existeixi una moratòria del Pla, de tal manera que ens situem en igualtat de condicions per al diàleg.” Aquesta era l’estratègia, confiar en un “dialogo” d’igual a igual amb el govern i la casta universitària.

Ni amb moratòria, ni sense ella, tot diàleg amb el Govern de Zapatero o les institucions universitàries (electes a través d’un sistema totalment antidemocràtic) no anava a resultar més que un engany. A més per ventura era possible el diàleg amb aquells que ens sancionen per lluitar, com als estudiants expulsats de la Universitat Autònoma de Barcelona? L’única sortida possible era imposar les demandes dels estudiants i derrotar el pla del Govern per complet, per a això era necessari que el moviment estudiantil s’enfortís i s’estengués, confluint en primer lloc amb la resta de la comunitat educativa (professorat i treballadors/as no docents), els instituts de secundària i amb sectors del moviment obrer no pertanyents a la universitat. Del que es tractava era d’enfortir la lluita buscant al mateix temps diferents aliats per a permetre una nova correlació de forces que ens anés favorable.

* L’autor va participar del procés d’organització i mobilitzacions contra el Pla Bolonya a Saragossa com a part de la direcció del Sindicat d’Estudiants d’Esquerres (SEI).







Temas relacionados

Saragossa   /    Història del moviment estudiantil   /    Juventut   /    Joventut   /    Moviment estudiantil   /    Estudiants   /    En Català   /    Sindicato de Estudiantes de Izquierdas (SEI)   /    Plan Bolonia

Comentarios

DEJAR COMENTARIO