Foto: EFE/Víctor Lerena
La desfilada militar d’aquest 12 d’octubre, dia de la “Hispanitat”, s’ha convertit en tot un gran acte de suport a l’ofensiva espanyolista contra Catalunya, que amb l’inici d’aplicació del 155 s’endinsa en un terreny cada vegada més bonapartista i autoritari.
Aquesta celebració sempre ha estat reaccionària, una exaltació de la conquesta d’Amèrica i l’imperialisme espanyol, però aquest any passa de la commemoració simbòlica i es converteix en un element més de la guerra declarada contra el poble català pel Règim del 78.
3.900 soldats, guàrdies civils i policies, 78 avions i 84 vehicles han desfilat pel Passeig de la Castellana de Madrid sota la presidència de Felipe VI, el Govern del PP i els seus fidels escuders del PSOE i Cs que ahir van recolzar l’aplicació del 155. L’Estat espanyol mostra el seu “múscul”, la força bruta que no dubtarà a mobilitzar per tractar d’aixafar el gran moviment per la independència a Catalunya.
La participació de la Policia Nacional en la desfilada per primera vegada des dels anys 80 està relacionada amb el paper clau d’aquest cos en la repressió del referèndum de l’1-O i el seu desplegament a Catalunya. Que aquests policies nacionals, al costat de la Guàrdia Civil, són veritables forces d’ocupació queda reconegut així pel Règim del 78. Ells han desfilat al costat de contingents militars que formen part de les missions imperialistes espanyoles a l’estranger.
Per si hi hagués algun dubte, ahir mateix el Ministeri de Defensa va anunciar que s’està preparant una possible activació de l’operació “Cota de Malla” que suposaria l’enviament de tropes a Catalunya per donar suport a la labor dels cossos policials.
Ni els dirigents dels partits sobiranistes catalans, bascos i gallecs, ni representants d’Esquerra Unida, ni de Podemos, han volgut participar en l’acte. Sorprèn que l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que l’any passat no va estar present, aquest any hagi posat al costat del Rei i el president del govern que estan imposant un veritable cop autoritari contra les institucions i el poble català.
L’estampa de la llotja d’autoritats i una Avinguda Castellana militaritzada il·lustra el que l’Estat espanyol és capaç d’engegar per evitar que la voluntat majoritària del poble català expressada l’1-O pugui efectivitzar-se en forma d’una república independent. D’altra banda, les vacil·lacions de Puigdemont, que es van evidenciar en la seva “república de 10 segons”, il·lustren que el full de ruta del PDeCAT i ERC és impotent per enfrontar-la.
En els propers dies no es pot descartar que des del Govern es realitzi una nova claudicació en el seu propi pla per evitar que entre el dilluns i el dijous el Consell de Ministres i el Senat apliquin el 155. Tampoc que no responguin al requeriment del govern central i que aquest sigui executat. En aquest escenari de major “fermesa”, la pregunta és: com es prepara Junts pel Sí per poder enfrontar a un Estat bunkeritzat que vol imposar una derrota sense condicions sobre el que després poder fer passar una reforma constitucional cosmètica?
Si aquesta setmana l’Estat comença l’operació piconadora, el Govern i les entitats sobiranistes no tenen pla. Han posat tots els seus ous en la cistella de la mediació de la comunitat internacional. Però aquesta, començant per la UE i la Comissió Europea, ja han deixat clar que estaran al costat de Rajoy, Pedro Sánchez i Felipe VI.
Les il·lusions en una via eslovena (proclamació de la independència, suspensió i reconeixement internacional) oblida com va ser la independència d’Eslovènia. La República eslovena, part de la Federació Iugoslava, comptava amb la seva pròpia força militar, Belgrado havia de concentrar esforços en evitar la independència de Croàcia i les potències imperialistes veien amb simpatia el desmembrament territorial de Iugoslàvia. Així i tot la independència no es va aconseguir sense abans passar per 10 dies de combats i 70 morts.
Cap d’aquestes condicions està plantejada avui a Catalunya. La via burgesa, des d’un Parlament i un Govern “desobedients”, es topa amb el mur del Règim del 78, la guerra econòmica dels grans capitalistes i la Policia i Forces Armades que avui mostraven la seva força i ànim exaltat als carrers de la capital.
La via per poder conquistar una república independent passa per desenvolupar un gran procés d’autoorganització de la classe treballadora i els sectors populars, i des d’aquests organismes prendre mesures elementals de defensa contra la repressió i el resultat del 1O.
Aquesta és una tasca històrica que hauria de prendre com a eix l’esquerra independentista, trencant d’una vegada amb el seguidisme al full de ruta que es dicta des del Palau de la Generalitat, promovent la massificació dels comitès de defensa als barris, assemblees als centres d’estudi i treball, conformant comitès de defensa, coordinant-los a nivell de tota Catalunya per mitjà de l’elecció de delegats revocables i amb mandat,...
El tradicional lema de “lluitar, crear, poder popular” de l’esquerra independentista té ara més actualitat que mai. La Generalitat i el Parlament es mostren impotents davant l’ofensiva estatal. Els treballadors i sectors populars hem d’aixecar el nostre propi poder per derrotar-la. I des d’aquí impulsar la lluita i mobilització per la sortida de les tropes d’ocupació, el rebuig al 155, tota mesura que es prengui per aplicar-ho i contra la guerra econòmica.
Com a mesura de lluita immediata i urgent és necessari preparar una nova vaga general, que l’esquerra sindical torni a posar-se al capdavant d’aquesta convocatòria i li exigim a les direccions de CCOO i UGT la fi de la seva política traïdora de no voler convocar cap mesura de lluita. Però és necessari preparar mesures més contundents, com les vagues i aturs en sectors estratègics -com la banca, aeroports, port, centres de distribució,...- i mesures de control obrer que evitin la sortida de capitals, el tancament d’empreses o l’ocupació policial o militar d’aquestes instal·lacions.
Aquesta gran mobilització del poble català ha de ser recolzada per l’esquerra i la classe treballadora de la resta de l’Estat. La tercera via de les marxes de blanc, que Iglesias, Garzón i les direccions de CCOO i UGT van saludar, es converteix en aquesta situació en una cobertura per esquerra a l’ofensiva en curs. El rebuig de Podemos, IU i els comuns al 155 és quelcom elemental però totalment insuficient. Han de reconèixer la legitimitat del resultat del 1O i per tant el dret dels catalans a conformar la seva pròpia república independent. I contra l’ofensiva del Règim del 78, abandonar tota il·lusió en la reforma del mateix de la mà del PSOE. Haurien d’abandonar aquesta política seguidista i passar a convocar mobilitzacions contra tota l’estructura institucional hereu de la Dictadura, la Corona i per l’obertura de processos constituents a Catalunya i la resta de l’Estat.
Que aquesta ofensiva del búnker del 78 sigui derrotada per mitjà de la mobilització i autoorganització dels treballadors i el poble català, en aliança amb els de la resta de l’Estat, és l’única via possible per poder imposar un veritable procés constituent lliure i sobirà a Catalunya, on es pugui proclamar la independència i discutir sense límit d’agenda sobre tots els problemes socials i democràtics pendents. I alhora serveixi de catalitzador per reprendre una lluita comú en tot l’Estat contra el Règim del 78.
Un procés així, amb la classe treballadora disputant i conquistant l’hegemonia de la lluita democràtica, podrà a més posar en qüestió quin tipus de república catalana independent cal construir. L’actual hegemonia burgesa dóna per fet que aquesta haurà de ser capitalista, un calc en múltiples lleis a la monarquia constitucional del 78. La classe treballadora al capdavant d’aquest procés pot obrir el camí a la lluita per una república catalana socialista, en la perspectiva de poder conquistar una lliure federació de repúbliques ibèriques amb la lluita conjunta amb els treballadors de la resta de l’Estat.
